EL VIATGE

 

UNA IMATGE ON ENMIRALLAR-SE:

Som com un paisatge de muntanya per auto-descobrir durant tota la pròpia vida. I la VIDA mateixa no deixa de ser un gran viatge entre valls i pics de petites o grans alçades, on recórrer múltiples camins que ens mostren panoràmiques diferents... Fem senderes en solitud i alhora anem trobant altres éssers que ens acompanyen o als que acompanyem... o no... Cada passa, salt, parada o decissió sobre el camí a transitar és personal, però.

Viure es mostra com un recorregut entre excavacions fetes per rius, antics o actuals i vessants costerudes que s'inclinen cap als munts. 

Tot el viatge és una invitació a la contemplació i la introspecció.

El camí mai comença en la base de la muntanya, sinó que requereix de l’entrenament de dies, setmanes, mesos...

L'avanç personal amb consciència plena també demana l'entrenament previ, amb silencis i pauses. Així,  quan toqui un camí escarpat, feixuc o desconegut, podrem seguir portant la respiració al ritme adient, sincronitzat aquest amb la caminada, posant l’atenció pas a pas, discernint la por que surt a la trobada (com llop ferotge), i sabrem mantenir la calma i la distància adequada i equànim respecte d'una situació conflictiva.

Quan camines, sigui per la vall o fent ascensió -de vegades imaginant el camí- aprens que tota la càrrega innecessària sobra. Cal una motxilla amb allò essencial, que són els recursos de la resiliència.

Durant la passejada vital masses coses ens fan nosa i en converteixen l'avanç en pessant i fatigós. Es farà necessari discernir-les i poc a poc, desprendre's de l'excedent. D'altra banda, serà precís considerar totes les pròpies capacitats com aquelles llavors a mantenir, cultivar i valorar, ja que acabaran construint un suport per sostenir tant les situacions bones com les menys favorables.

L’escalada mostra que les contradiccions formen part unida i íntima de l’ésser. De la mateixa manera que la muntanya té diferents vessants, cara nord a l’ombra i cara sud il·luminada, la pròpia vida passa per moments de foscor (on ens podem sentir desconnectats, o perdudes) i per períodes de llum on veiem un camí clar.

D'altra banda, mirar el foc de llum directament (com el sol sense filtres) enlluerna i fa perdre també l’horitzó. No es pot sinó deixar-se embolicar per la lluminositat i l’escalfor que proporciona el foc de llum.

Sabem que som susceptibles de patir núvols i boira, depenent dels dies: moments on el sender queda massa difós... S'obren els espais dels dubtes, la incertesa, les pors, la desconfiança, la sensació de desconnexió, de no pertinença o de desarrelament del món... S'imposa un periode de parada.

No hi ha pitjor acompanyant per un recorregut muntanyenc que la presa per assolir el cim. Quan més et preocupa l’arribada, més llarg es fa el camí i menys contemples la meravella del voltant. Un mirall perfecte on sentir-se reflectit quan volem assolir un objectiu de vida i ens obsessionem amb la fita, abandonant l’apreciació de cada passa, de tota la bellesa que també està embolicant el passatge pel propi present.

La pujada sempre es realitza durant diferents jornades, mai s’acostuma escometre el cim de un sol cop, així que també es prepara l’ascens amb parades nocturnes intermèdies... Encara que s’hagi transitat per aquell paratge, quan s’emprèn la ruta s’inaugura un viatge diferent perquè res està igual, ni tan sol la persona mateixa... A tota hora és una senda nova.

Tot el trànsit es fa en solitud, perquè cada obstacle ha de ser vist, sospesat i/o superat personalment. Ara bé, anteriorment, altres persones, han traçat mapes, senyals que ajuden a emprendre i comprendre aquesta aventura solitària... Malgrat l’experiència única que representa fer camí, podem comptar amb la certesa  que altres persones ens ofereixen la seva, regalant-nos la sensació de que ens vetllen i ens tenen cura des de la mateixa eternitat que aquella muntanya o procés de vida pel que passem ara tot sols... És aquesta percepció la que es transforma en gratitud cap a antics viatgers, de vegades desconeguts, que han tornat a aixecar un molló per ajudar-nos a transitar un sender o una drecera.

Després de la duresa deixada enrere, quan s’assoleix el cim, en un dia clar, la meravella, l’esglai i la contemplació, són indescriptibles... L’esperit s’expandeix: el sentiment d’unitat amb tot -amb cada altra cim que environes, amb les valls llunyanes, amb el cel o els núvols saltejats, amb la llum que t’acarona e il·lumina l’espai sencer, amb la neu quan n’hi ha, amb cada ocell o un altre ésser, amb cada roca i herba, amb cada company que t’ha fet costat caminant la seva pròpia pujada- t’embriaga i t’apropa a l’infinit, a l’eternitat d’un univers que ha viscut diferents etapes... Apareix la humilitat davant d'aquella magnificència: et saps petit i et sents gran alhora...

També quan deixem lloc a la consciència plena, podem descubrir que tras la dificultat inevitable espera la grandària: la bellesa, la claredat, l’harmonia, la pau interior... Cada eureka vital que se’ns presenta, quan el núvol de l’experiència deixa pas a la llum -sense oferir resistències, fluint com el vent o l’aigua- representa un cim assolit. Un cim... Que no tota la carena...

Potser, la baixada del cim encara es fa més dura que l’ascensió. Castiga els genolls i altres articulacions i alhora agafa amb tot el cos més fatigat. Però el paisatge es presenta diferent, la visió és una altra, la llum ha canviat, apareixen al davant coses que semblava havien quedat enrere,  és possible que pensem que per allí ja havíem passat i en canvi tot està d'una altra manera que quan pujàvem... Potser ens espera encara travessar un desert de sorra o de neu fins a completar la tornada... A més, sabem que al final ens espera alguna cosa més quotidiana que creiem conèixer de sobres... El repte és com traslladar la meravella viscuda, l’eureka recent descobert, a allò que vivim diàriament, a cada pas que de vegades se’ns sembla repetit. És a dir, com aterrem tot allò viscut, com li donem forma i estima concretes dia a dia...

Solament després de completar la baixada i seguint amb l’entrenament, estem llestos o preparades per escometre noves rutes, amb paciència, amb propòsits que en donguin sentit, però sense expectatives que ens portin a engany.

Una cosa més: paga la pena recordar que és la vida, com la muntanya, la que posa les normes, ella és la que mana... És important prestar atenció a les seves senyals i acceptar les seves condicions...

Que tinguem un Bon Viatge !!!