TRANSITANT L'ACCEPTACIÓ
Aquí et deixo l'àudio amb la meditació per desenvolupar l'acceptació cap al moment present:
Desitjo que t'agradi i t'ajudi amb aquesta poderosa eina.
ALGUNES REFLEXIONS
Desitjo que t'agradi i t'ajudi amb aquesta poderosa eina.
ALGUNES REFLEXIONS
S’estan
produint símptomes socials que mostren una bona acceptació respecte de la situació de
crisis que estem vivint.
Es tracta, a l’hora d’afrontar el nostre dia a dia, de
la substitució, d’una possible negativitat cap a les circumstàncies, amb tot d'actuacions molt creatives com ara: els aplaudiments, la música als balcons, les activitats diferents amb les
criatures, les iniciatives de tot tipus compartides mitjançant les xarxes...
És
alguna cosa més que la suma d’actituds personals, encara que la base de tot plegat resideix en l’esmentada actitud individual, que posada al servei col·lectiu
queda transformada més en una multiplicació que en una adició.
SITUACIONS
TÒXIQUES
No podem ignorar
que també es donen situacions ben difícils quan s’està en un ambient de
relacions tòxiques o de violència (majoritàriament dones, però també infants,
persones grans, guerres...).
És evident que es requereix d’accions individuals i
col·lectives, també renovadores, perquè les persones que ho pateixen puguin
sortir d’aquests llocs que inhibeixen o aniquilen l’esperit humà.
QUÈ VOL
DIR ACCEPTAR
Quan es
parla d’acceptació, com diu Echarkt Tolle, no ve referida a un sistema de vida,
personal o social, extensa en el temps, amb el seu passat i el seu possible
futur... Es refereix al moment present, a cada aquí i ara... Vol dir soltar,
moment a moment, la negativitat apegada a la queixa personal permanent.
Significa
que l’acceptació pot anar acompanyada de l’acció adequada (i de vegades de la
no acció que també pot ser pertinent) que, a la llarga i no de manera
immediata, pot transformar la realitat (la pròpia o la col·lectiva).
Abandonar
la queixa poc constructiva, vol dir fer-se conscient de quan ens acompanya, de saber que ens pot arrossegar, de notar quan acapara la pròpia atenció amb
exclusivitat.
Significa
saber que no puc canviar la manera de comportar-se del meu company o companya
de treball, en un moment donat, o del meu veí, i que si la seva manera de fer no
m’agrada, no puc estar cada dia deixant-me portar per l’enfado, entre d’altres
coses per la quantitat de poder que li estic concedint a aquella persona per aconseguir
conduir-me a l’emprenyament a cada instant...
Acceptar
la pluja, si em molesta, és potser deixar de posar expectatives en que quan deixi
de ploure tot m’anirà millor.
També vol
dir deixar d’enfocar-se en allò que ens transmet desplaer i descansar l’atenció
en petites coses que ens satisfan. En el cas d’un confinament poden ser manualitats,
escriure, llegir, pintar, fer ganxet, bricolatge, buscar formes de compartir amb distància, fer coses que faciliten la convivència confinada a casa... O qualsevol altra tasca que
ens reconforti.
Acceptar el
dolor que sento si he perdut un ésser molt estimat, no m’estalviarà les emocions de tristor i pèrdua. Però, puc abraçar aquests sentiments i des de l’acceptació, no
resistir-me a la marxa de la persona que amo, ja que és inevitable en aquest
moment, inclús si sé que més tard puc fer alguna cosa perquè el sistema
sanitari millori... Es fa imprescindible acceptar també les etapes del dol humà davant les pèrdues de persones que ens deixen físicament.
Acceptar
ens ajuda a no afegir més dolor al dolor...
Deixar de
queixar-se i acceptar implica respirar les sensacions, parar-se en certs
moments per evitar el pilot automàtic, adonar-se, valorar i agrair les petites coses, gestos, i persones que ens envolten i ens fan crèixer...
CONEIXEMENT
PROPI
Cada un,
cada una, ha crescut amb àmbits i hàbits propis (no aliens a la cultura en la
que s'està submergit) i tendim a fer d’aquests hàbits una veritat.
Un comportament determinat pot ser
útil per la supervivència personal en les primeries de la vida, però quan ha quedat instal·lat i es repeteix en cada situació de desplaer (s'ha fet hàbit), pot convertir-se
en un obstacle pel creixement i el desenvolupament posteriors.
Identificar
aquests hàbits propis, que en certs moments ens són danyins, requereix de
moltes parades, de moltes pràctiques l’atenció plena, d'autoobservació i autoescolta.
Donem sovint la culpa a
d’altres persones sobre les coses que ens fereixen, sense adonar-nos de quines
actituds pròpies ens fan mal, quines són les que se’ns han enquistat i ens han
endurit més enllà del necessari, han filtrat la realitat segons el propi tamís...
Sempre és més fàcil veure quan d’altres “s’equivoquen”
(és a dir, estan també perduts respecte de les seves pròpies reaccions), que
quan ho fem pròpiament.
L’acceptació
abraça també el reconeixement de que, dins d'un aquí i un ara concrets, no podem acceptar
el que ens passa... I està bé, és fantàstic... Significa donar espai als límits
propis i a ser capaços de veure’ls... No hi ha res més autèntic en tots els éssers
vius que les seves limitacions... Identificar-ne les pròpies és créixer.
Quan no
es pot acceptar alguna cosa, podem intentar allunyar-nos d’aquesta situació o d’algunes
persones en un moment donat... I si no és possible, mirar de no afegir llenya
al foc ja encès, que pot donar grandària a l’incendi i que també ens acabarà
cremant a nosaltres mateixos.
Agafar distància pot afavorir una sortida que ja
estava a dintre nostre, però de la que érem
inconscients i es veia obstaculitzada per una actitud pròpia habitual i poc
favorable.
ACCEPTAR
NO ÉS INCOMPATIBLE AMB L’ACCIÓ
Vol dir allò
afirmat al primer paràgraf que ens resignem a la pandèmia i que no es pot fer
res al respecte?... Que no podem actuar per introduir canvis i conviure de
manera sana amb el planeta?, que no cal afavorir la transformació de les
injustícies cap a un món més integrador i igualitari en quant a oportunitats?...
Més aviat podríem dir que crear, comprendre plenament i compartir és el
contrari de resignar-se.
Es
possible actuar perquè les injustícies es transformin, per cuidar del planeta,
per abraçar i incloure al diferent... Però és imprescindible fer-ho des de l’acceptació
de que una situació, una persona, un col·lectiu... contenen els seus propis límits i que els
nostres també estan presents...
La transformació personal i
col·lectiva té com a base acceptar el lloc de partida, amb la serenor necessària... Sabent que la utopia serveix per caminar, però que cal no confondre-la amb la realitat...
SUGGERIMENTS
CAP A L’ACCEPTACIÓ
Parar,
silenciar, practicar la consciència plena, no deixar-se arrossegar per l’impuls
immediat, observar, escoltar, ser conscient de la queixa inútil, valorar i agrair les
coses petites que ens envolten...
LA MEDITACIÓ D'AVUI
Es basa en la meditació dels 7 enfocs de la comunitat de Thich Nhat Hanh a Plum Village.
L'objectiu de la meditació és practicar l'acceptació en el moment present.
LA MEDITACIÓ D'AVUI
Es basa en la meditació dels 7 enfocs de la comunitat de Thich Nhat Hanh a Plum Village.
L'objectiu de la meditació és practicar l'acceptació en el moment present.
NO ESTEM SOLES
NO ESTEM SOLS
GRÀCIES
QUE TINGUIS PAU
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada