COM-PASSIÓ I

A continuació, clicant sobre l'enllaç trobareu la pràctica d'avui. Es tracta d'una meditació d'autocompassió* (audio en castellà).

https://photos.app.goo.gl/p7AhAfutgRH5LVwG9 

ALGUNES REFLEXIONS

La comprensió a la que es refereix Thich Nhat Hanh, no és solament  la cognitiva, sinò a la més profunda, que integra l'aspecte conscient del ésser humà, la que s'ha experimentat i vivenciat...

Mindfulness, la meditació, el ioga com a tradició, la contemplació, altres tradicions... són camins importants per al coneixement d’un mateix, d’una mateixa. Si bé, com diu el psicobiòleg Vicente Simón, el budisme i el ioga comprenen una psicologia, una pedagogia, una filosofia pròpies que el Mindfulness ha sabut observar d’a prop, amb ciència i consciència. 

Si, d’altra banda atenem la definició de Mindfulness de Jon Kabat-Zinn (meditador i científic estatunidenc), estem parlant de la consciència que sorgeix quan es presta atenció, de manera intencional, al moment present sense jutjar.

Es podria dir doncs, que per conèixer-nos a nosaltres mateixos, la introspecció ha d’anar acompanyada d’atenció moment a moment i estar lliure de judici.

El judici sobre el que ens passa no està en aquest cas associat al deixar de tenir discerniment. Ben al contrari, prescindir del judici condemnatori al que la auto-crítica àcida que practiquem sovint ens condueix, ens pot proporcionar aquest discerniment entre allò autènticament real i allò aprés sense qüestionament. El cas és que l’aparició del neocòrtex ens va lligar a la consciència de saber que sabem, que som, que ens adonem... Avui, la neuroimatge ens diu que la part instintiva no ha desaparegut i la neurociència ens confirma que de fet la primera en reaccionar és aquesta part. D’altra banda, les dues, amb els seus descobriments, ens ajuden a augmentar l’esperança perquè sabem que és la plena consciència la que té l’última paraula. La dificultat a la que ens veiem abocats és que l’auto-consciència s’educa mentre que la reacció instintiva no necessita d’ajuda i es produeix com mecanisme automàtic quan s’identifica un perill real o imaginari.

Es necessita acompanyar el no judici amb l’amor per poder estimar-se i estimar el que ens envolta moment a moment. És necessari posar amabilitat, empatia i compromís que faci costat a tots els aspectes anteriors. Per això es diu que la compassió és el cor del Mindfulness, al igual que ho és el del ioga, de la meditació, del budisme, de la contemplació, de la vida mateixa...

La paraula compassió està una mica contaminada en la nostra cultura. Masses vegades es confon amb llàstima, però la llàstima forma part de la família emocional de la tristesa, mentre que la compassió (com-passió: amor compartit) està lligada a la família de l’amor i per tant de l’alegria; una alegria que, per altra part, reconeix el dolor i el pot acaronar per fer-lo més lleu.

Tant la ira, que neix de la por i que condueix a l’odi, com l’amor, que neix de la necessitat de tenir cura de la pròpia cria i la manada, tenen el seu ancoratge en una part instintiva. És a dir, en la part més antiga i animal de l’ésser humà. Sempre hem escoltat que l’amor i l’odi es troben en el mateix cercle i que fàcilment l’amor es pot convertir en odi, però cal preguntar-se si aquest tipus d’amor tant transformable era realment amor (àgape) o incorporava expectatives, esperava compensacions, exigia comportaments concrets... En realitat, tant l’amor (àgape) com l’odi es fan notar com espirals ascendents. Els dos sentiments necessiten de la consciència: l’odi la necessita per apaivagar-lo i l’amor la precisa per cultivar-lo.

  

Per practicar l’auto-cura o auto-compassió, es tractaria, en primer lloc, de descobrir les condemnes que ens emet el jutge que hem interioritzat i que en ens senyala com a culpables. No és lo mateix el sentit de la responsabilitat que la culpa, encara que la primera, per la manera apresa que hem viscut, condueix fàcilment a la segona. Mentre que el sentit de la responsabilitat ens lliga a tenir cura de nosaltres mateixos i del que ens envolta, la culpa ens trasllada a un terreny poc amable, encara que una part de nosaltres, la que jutja, queda lliurada i convertida en “la bona”.

La nostra cultura judaic-cristiana, tal com s’ha entès majoritàriament fins ara, no ens ha ajudat molt. És clar, que alhora, la cultura mai està separada del nivell de comprensió profund de les coses que la persona i el col·lectiu social té en cada moment i època.

Hem interioritzat al jutge que no ens deixa ser amables amb nosaltres mateixos, però no ho aconseguirem, això de cultivar l’auto-compassió,  si no som amables inclús amb el jutge. Potser si som capaços de tenir present això, caminarem cap a l’acceptació, una altra amiga de l’ànima de l’amor. Perquè no podem seguir caminant sense tenir present el lloc de partida, la plaça on estem, la senda que transitem i els obstacles que apareixen també moment a moment... Cada vegada que arribem a un lloc, i mentre estiguem vius, aquest serà un nou punt de partida. No podem caminar si pensem que estem al final del camí, que ja ho sabem tot, que ja ho hem comprés tot... La vida mateixa és el camí i si ens atrevim a caminar sempre estarem en un altre punt. La pedra que trobem al camí la podem posar a la butxaca, essent conscients de que caminem amb ella, però amb la possibilitat de seguir avançant, fins que puguem dipositar la pedra al cabdal del propi riu que flueix i que se’n encarregarà de desgastar-la, de dissoldre-la...

Aquesta manera de caminar demana tenir cura, ser amable amb sí mateix i amb el que ens envolta, prestar atenció plena, deixar la crítica cítrica (que no construeix, i que lluny de netejar ens desgasta ), perquè erosiona l’autoestima i l’esperança de ser capaç de fer-ho millor... I per contra, hi augmenta el desànim, la frustració, el desinterès...

No es tracta d’autocomplaença, ni de ser pusil·lànime... Més aviat es tractaria de deixar la comparació, d’abandonar el desig de ser perfectes... però abraçant la comparació mateixa i el desig perfeccionista, com qui abraça un nen que vol impossibles i en aquesta abraçada amorosa li transmetem la capacitat de sentir-se bé i segur, sense tenir-ho tot, sense destruir l’esperança...

Partint de que tot el que sentim ens serveix per alguna cosa i que això que sentim el podem utilitzar per a bé i per a dolent. El discerniment està fet de capes. Unes ens faran plorar, com les de la seva, contenint també el seu suc, l’aliment adequat... les altres les haurem de desfer, a poc a poc, com es fa amb les que envolten l’or o el diamant, amb la certesa de que, en aquest cas, l’or i el diamant estan al nostre interior i ens esperen per fer-nos sentir la seva brillantor.

L’auto-compassió és amor i no es pot confondre amb l’egoisme, perquè no és lo mateix autoestimar-se que voler tot per a un mateix, que no entendre de generositat... res més lluny de l’amor que una mirada exclusiva cap al propi melic, que és curta de mires i que de forma paradoxal, demostra molta dependència del “tenir”, de l’acaparar”, un senyal de que es té el desig en tot menys a tenir-se a un mateix, a una mateixa.

D’altra banda, saber de nosaltres mateixos i tenir cura amable del que sentim i fem ens reconcilia molt amb els límits i imperfeccions de la resta de persones. Però això queda per una altra entrada.

*La meditació d'avui està basada en la desenvolupada per Kristin Neff i Christopher Germer al seu curs de Mindfulness Self-Compassion, i en la transcripció que fa  el catedràtic Vicente Simón  amb alguns apunts de Christine Braehler

Bibliografia

Simón, V. 2017. EL CORAZÓN DEL MINDFULNESS: LA CONSCIENCIA AMABLE. Ed sello